L de Perdedor

Litmanen, el crack del Barça

El món és dels perdedors. Bonica frase, sobretot per un perdedor com jo, que prefereix llegir aquestes coses, i de pas creure-se-les, que pensar que amb esforç, constància i dedicació un aconsegueix allò que es proposa. Però jo m’estimo més pensar que no, que l’èxit no depèn exclusivament de la teva voluntat. No crec en les pelis americanes. En aquest sentit sóc més europeu. Un continent complexe, ple de païssos que no s’entenen entre ells i la majoria de vegades, amb habitants que no s’entenen ni amb els del mateix país. La història així ho demostra. Els europeus estem acostumats a la derrota, al constant canvi, al no acomodar-te massa a les bones coses perque en qualsevol moment tot pot canviar cap a pitjor. I dins d’Europa m’identificaria amb Finlàndia. Algú associa el terme “guanyador” amb ser finès? Mireu les seves pelis, la seva música, les seves competicions. No us deixeu enganyar pel Pare Noel. Això és marketing. És el Port Aventura de Finlàndia. Heu vist les pel·lícules dels germans Kaurismaki? Heu sentit les composicions del Sibelius? Veieu cada any les competicions de llançament de telèfons mòbils o les curses portant a la dona en braços? Allò és la veritable Finlàndia. La Finlàndia dels llibres tristos del Paasilinna, plagats de personatges que malgrat saber que no hi ha res a fer, tiren cap endavant intentant aprofitar el dia perque qui sap si l’endemà pot ser pitjor. Inclús els que han aconseguit alguna cosa important acaben assaborint el gust amarg de la derrota. Finlàndia, després d’aconseguir l’independència de Rússia era un país pobre, amb una economia basada en l’exportació de fusta i en la fabricació de llumins. Nokia va ser l’empresa que va revolucionar-ho tot, però han passat els anys i ara només tenen un Nokia les iaies, els que no els hi agraden les noves tecnologies i els que no tenen ni un duro. Kimmi Räikkönen, que després de guanyar el campionat de F1 gràcies a les errades dels altres ara s’entesta a córrer el campionat de Rallies sense poder guanyar ni una sola cursa. Jari Litmanen, tot un crack amb l’Ajax que va ser un dels fitxatges sonats pel barça i que va ser un fracàs absolut. Però no es va rendir i va fer un peregrinatge esportiu que el va portar a Anglaterra, després a l’Ajax de nou, Finlàndia, Alemanya, retorn a Finlàndia, Suècia, Anglaterra, un altre cop a Finlàndia i ara, amb quaranta anys, encara juga amb l’equip de Helsinki fent gols. Aquest és l’esperit.
Quanta merda, eh? Què equivocat que estic, eh? Com m’autoenganyo, veritat?
Doncs sí. Però així tot és més suportable. Almenys per a mi.
I naturalment m’agraden els perdedors. Sento empatia per a ells. Ja sabeu, el recurs fàcil. Per això m’agrada lloar les gràcies dels perdedors, dels antiherois i dels que per molt que ho intentin, mai aconseguiran el favor del gran públic. El món és dels perdedors. En som majoria.

Quant a Eloi

Ni sóc italià ni ho vull ser
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s