NUIT BLANCHE

NUIT BLANCHE (2011) França

Sense alè

Cansats de pelis d’acció plena de tòpics, amb personatges estereotipats fins l’absurd i on no es veu res perquè la càmera no para quieta? Proveu amb Nuit Blanche.

Nuit Blanche comença amb un robatori que acaba sortint com el cul. Som a París i la peli s’obre amb dos homes encaputxats que segueixen a un altre cotxe per robar una bossa amb deu quilos de coca. La cosa es torça i el Vincent, un dels atracadors, és ferit a l’abdomen i un dels atracats acaba mort a trets mentres que l’altre escapa. Resulta que els atracadors són policies i sense que tinguin temps per el·liminar les pistes i revendre la droga, el Vincent rep una trucada d’un capo cors que li diu que té el seu fill i que l’intercanviarà per la cocaïna. El Vincent agafa la bossa amb la droga i se’n va a Le Tarmac, la macrodiscoteca del cors. El primer que fa es amagar-la als lavabos però el segueix una policia que troba la bossa i l’amaga a un altre lloc. Quan el Vincent s’adona que la bossa ha desaparegut se les haurà d’empescar per recuperar el seu fill i al mateix temps per evitar que el matin els sicaris del cors, la banda dels turcs propietàris de la cocaïna i els policies que el segueixen per atrapar-lo.

Nuit blanche és una excel·lent pel·lícula de gènere. No enganya a ningú i ofereix diversió, acció i credibilitat a parts iguals. El còmic francès d’origen germano-israelí Tomer Sisley n’és el protagonista absolut i entre el repartiment destaquen els solvents Joey Starr (Polisse) i Serge Riaboukine (Angel-A). Nuit Blanche ens planteja un escenari on el primer que farem és ficar-nos dins la pell del seu protagonista. Tant és que sigui un policia corrupte perquè no serà difícil empatitzar amb un tipus que sembla que tot li ha sortit malament a la vida i que la seva única prioritat és la de recuperar al seu fill, sense importar-li els diners, el prestigi o la seva carrera. La desesperació del Vincent anirà en constant creixement i això ens ho transmetrà de meravella el Frédéric Jardin, el seu director, que amb un estil completament allunyat del que estem acostumats a veure des de Hollywood, ens ensenyarà que si alguna cosa pot sortir malament, surt malament. Amb un ritme frenètic que comença al minut 10 i que no s’acabarà fins el final, la nit inacabable del Vincent succeirà gairebé per complet dins la laberíntica macrodiscoteca entre les diverses pistes de ball, les sales lounge, el restaurant, la sala de billar i els passadissos plens de portes tancades. A la primera escena del film ja ens mostrava un atracament matusser, amb una càmera en moviment però que ens permet veure la acció gairebé a temps real. El Frédéric Jardin insisteix amb el mateix estil sec i sense floritures per mostrar-nos les corredisses i baralles que es produiran sense descans dins de Le Tarmac. Aquí no veurem cops de puny que deixen inconscient de immediat ni policies que semblen ser superguerrers invencibles. Veurem baralles interminables on la major part del temps els que hi participen són a terra intentant esquivar els cops de puny o les patades que els deixi fora de combat i contrincants que cada cop peguen amb menys força degut al cansament i a les ferides que han rebut. Com a exemple, la fantàstica i llarguíssima baralla entre el Vincent i el Lacombe dins la cuina, on la coreografia d’acció ens farà pensar en els primers films del Jackie Chan, que com el Tomer Sisley, es negava a utilitzar dobles d’acció.

I és que en començo a estar tip de l’estil frenètic on no veus absolutament res del que està succeint a la pantalla i on l’acció es basa en pujar el volum de la música i els efectes i en plans borrosos i en constant moviment. Sembla que tothom es va posar d’acord en establir que l’estil de la segona i la tercera entrega de la trilogia de Bourne era el model a seguir i a veure, que si al Paul Greengrass li serveix per crear una marca de la casa per fer-se un nom dins la indústria em sembla de conya, però per favor, ja n’hi ha prou de riure-li les gràcies a un acudit que ja cansa. Nuit Blanche es mou per un terreny més seriós i sense oblidar en cap moment que és una peli de gènere, s’acosta a precedents com Ne le dis à personne o Pour elle i ens ofereix una peli d’acció on s’intenta transmetre la brutícia, el suor i el cansament d’uns personatges que com els taurons, no poden parar de moure’s. Una peli efectiva, emocionant i vibrant que ens farà gaudir malgrat tres o quatre faltes lleus de guió i un final potser massa condescendent amb el que hem vist durant els primers 100 minuts.

About these ads

Quant a Eloi

Ja que no em paguen per escriure, ho faig gratis i així puc lligar pels bars dient que sóc escriptor. No, nois, mai funciona. Mai. Seriosament, no ho intenteu. A no ser que tingueu el físic del Michael Fassbender i llavors que escrigueu o no serà tan important com saber quants grans de sorra us caben a la mà.
Aquesta entrada s'ha publicat en Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s