LET THE BULLETS FLY

RANG ZIDAN FEI (2010) Xina

JIANG WEN (4)

Començo per l’última obra d’un dels directors que més m’han impressionat durant la seva curta carrera. Let the bullets fly és el quart llargmetratge com a realitzador del famós actor xinès Jiang Wen. Coneguda per ser la peli més taquillera de tots els temps a la Xina, Let the bullets fly es ven com un western amb tocs d’humor i llegeixo (i em diuen) que és (i serà) difícilment exportable degut a la massiva quantitat d’informació que rebrem durant les poc més de dues hores de metratge. No vull pecar d’ingenu i pensar que aquest film podria funcionar comercialment per aquestes terres perquè això només passaria si com a mínim els que fan servir el terme despectiu “peli de xinos” aprenguessin a diferenciar un xinès, d’un japonès o d’un coreà, i això, crec, és demanar massa per a segons qui.

La història ens situa a Sichuan, una de les regions centrals de la Xina de 1919. Som a un país semifeudal on les guerres i els pillatges són constants. La banda del Pocky Zhang (el Jiang Wen) és famosa en tota la regió pels seus robatoris espectaculars i té una nova víctima en el punt de mira. El comboi que transporta al nou governador, a la seva dona i al seu conseller cap al poble de Goose Town està fortament protegit per un petit exèrcit militar i viatgen contents sense saber el seu destí. Una explosió fa saltar pels aires el comboi i només en sobreviuen el governador i la seva dona. El Pocky Zhang li demana els diners però el governador no en té prou per tal que el Zhang i la seva banda marxin contents i a canvi li ofereix la possibilitat que accepti el càrrec de governador i si deixa que ell, el Tang, li faci de conseller, podran enriquir-se en un mes més ràpidament del que ell pot robar en un any. El Pocky Zhang accepta i un cop arribats al poble els seus habitants els reben amb honors menys el mestre Huang (interpretat pel Chow Yun Fat), el cap de l’organització criminal que té sota control Goose Town. Naturalment aquest serà el desencadenant de l’inacabable lluita de poder entre el mestre Huang i el Pocky Zhang i assistirem a una rocambolesca sèrie de moviments d’escacs entre els dos homes amb l’objectiu de derrotar al seu contrincant i quedar-se amb els seus diners.

La lectura moral de la història és un dels factors que afavoreixen la seva comercialitat. Mentres que el mestre Huang és un ésser despietat i sense escrúpols que s’ha enriquit amb el negoci de l’opi i sotmetent als dèbils del poble, el Pocky Zhang s’erigirà com una versió moderna del Robin Hood que pretén repartir els diners entre els pobres i es nega ja des d’un inici a fer-se ric apujant els impostos als més desfavorits. A través d’escenes d’acció ben coreografiades i de gags còmics que ens recorden a les comèdies americanes dels anys quaranta i a l’humor més gestual dels anys vint, les anades i les tornades dels dos protagonistes es succeiran sense fre. Cada atac i moviment d’un quedarà contrarrestat ràpidament per la resposta de l’altre i gairebé fins al final dels cent vint-i-pocs minuts de metratge no sabrem com serà el seu desenllaç.

Let the bullets fly no és que sigui inassequible per un espectador occidental sinó que té un ritme tan endimoniadament frenètic que ens obligarà a parar atenció ininterrompudament per tal de no perdre el fil. En una entrevista a un mitjà de comunicació xinès el mateix Jiang Wen declarava que si algú no entén la seva pel·lícula és que és idiota. I és que aquest és un film amb una clara vocació comercial (desmarcant-se així de la resta de les seves anteriors pel·lícules), feta per tal que agradi al màxim número d’espectadors i pensada com un entreteniment amb una producció impecable i que això es tradueixi a que el que veiem a la pantalla tingui tot luxe de detalls. Per això podrem gaudir d’una fotografia sumptuosa i plena de colors vibrants dirigida pel Zhao Fei (Small time crooks, Da hong deng long gao gao gua), escoltar una banda sonora composada pel Joe Hisaishi (fidel col·laborador del Takeshi Kitano o de la factoria Miyazaki) i deixar-nos portar per desenes d’escenes d’acció amb una gran dosi de post-producció i efectes i gaudir amb un càsting ple de cares conegudes on destaca el duel actoral entre el Jiang Wen i el Chow Yun Fat (que semblen sortits d’un vodevil), acompanyats pels populars Ge Yu i Carina Lau (Infernal affairs II, 2046) i amb aparicions especials del també director, guionista i actor Feng Xiogang  (que ja feia de professor a In the heat of the sun) i la sex symbol xinesa Zhao Ming.

Però Let the bullets fly no és només un divertimento ple de focs d’artifici i d’escenes còmiques i a la vegada espectaculars sinó que a mida que ens apropem al final veurem petits indicis del particular segell del Jiang Wen i la seva coneguda misantropia. Ensenyar pits nuus (una constant que sembla ser un desafiament a la rígida moral xinesa envers el sexe), escenes de violència gens amables (com l’escena de la violació o la decapitació del doble del Huang, que a més a més ens pica l’ullet fent clara referència al final de Guizi lai le) i la seva mirada amarga sobre la condició humana són alguns dels trets característics de la seva obra. Encara que aquí només puguem entreveure’ls amb petitíssimes dosis, detalls com la falta d’honor dels honorables, el destí final i solitari del nostre protagonista o la visió de les masses com a voltors covards cegats per la cobdícia i que només reaccionen quan saben amb certesa qui serà el guanyador i qui el perdedor, seran els que acabaran fent de contrapunt d’un final feliç atípic dins la filmografia del director.

Quant a Eloi

Ja que no em paguen per escriure, ho faig gratis i així puc lligar pels bars dient que sóc escriptor. No, nois, mai funciona. Mai. Seriosament, no ho intenteu. A no ser que tingueu el físic del Michael Fassbender i llavors que escrigueu o no serà tan important com saber quants grans de sorra us caben a la mà.
Aquesta entrada s'ha publicat en Jiang Wen, Pel·lícules i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a LET THE BULLETS FLY

  1. chuchi diu:

    Boníssima!!!! El Conseller és la hòstia!!!

    Ieps, a veure si ressenyes d’una vegada la sèrie de THIS IS ENGLAND. És antològica. A més el Joe Gilgun (ídol) ja l’han calat i fa de super villano a la nova peli d’EUROPA CORP.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s